Trio de clàssiques a la Trompa

Sant Benet i la seva escalada tenen un espai preeminent en la història montserratina per dret propi. Aquí hi conviuen quasi 800 itineraris de tots els estils: escalades esportives d’un o més llargs, totxos i boulder, rutes clàssiques i vies trad només a l’abast d’uns pocs escollits. Malgrat la varietat d’estils, hi ha un denominador comú: el grau santbenedictí, sempre collat.

D’entre totes les roques de Sant Benet una de les més singulars és l’Elefant que talment un paquiderm petrificat corona la Regió alhora que fita plàcidament vers el Monestir i el seu enrenou.

Per la seva anatomia s’hi enfilen un bon grapat d’itineraris, però és a la seva Trompa on hi trobem 3 vies clàssiques que destaquen per elegància i bellesa: la GEDE, la Boy-Roca i l’Anglada-Guillamon. La GEDE per la banda esquerra de la Trompa, la Boy-Roca pel bell mig de l’esperó i l’Anglada per l’ombrívola vessant nord-oest. Totes tres amb entitat pròpia, un traçat superb i variades en quan a tècniques d’escalada i escalables en estil clàssic o versió friky.

Boy-Roca

La Boy és la més assequible del trio. Recorreguda cada cap de setmana per alguna cordada, tard o d’hora hi acabaran passant la majoria d’escaladors clàssics catalans, i és que la línia s’ho val.

La via comença a la base de la Trompa amb una primera tirada suaument exposada, pedra de toc per altres escalades més ambicioses on saber conviure amb cert grau d’exposició és obligatori. Més amunt la rampa es trempa i al tercer llarg podem gaudir d’uns fantàstics 25 metres sobre roca perfecta, 6a+ si els escalem en lliure o V/Ae amb els estreps.

Un cop superada aquesta tirada, només restarà gaudir de dos agradables llargs de IV grau per abastir el cim de la roca.

Cal dir que la via ha estat re-equipada amb parabolts, només caldran 16 cintes i l’estrep si fem la tercera tirada en artificial.

GEDE

Una altra super-clàsica de Sant Benet, aprofita les tres primeres tirades de la Cerdà- Pokorski per després fer una marrada a dretes i anar a buscar l’evident diedre que quedava lliure. Novament trobem una primera tirada exposada, tot i que la dificultat no passa de III+.

Menció especial pel tercer llarg, val la pena provar-lo en lliure per bonic i ben equipat. Aquest endemés es pot enllaçar sense problemes amb el segon, quedant 40 metres deliciosos amb una dificultat que mai sobrepassa el 6a.

Si la nostra intenció és fer la via al rockpunt trobarem els passos claus a la sortida de la tercera reunió (secció de 5 metres de 6b) i per aixecar-nos de la quarta (un pas de 6a/6a+ una mica rabiós).

La via també ha estat re-equipada i es pot fer pràcticament amb cintes. No obstant amb un petit joc de tascons podrem acabar de completar l’equipament, especialment al diedre de la quarta tirada.

Anglada-Guillamón

La menys repetida de les 3 però potser la més variada. Escalada sensacional on es concentren en pocs metres totes les tècniques de l’escalada més clàssica, amb una primera tirada de finura, una sensacional xemeneia al segon llarg i un tram d’artificial al tercer que ens va abocant al buit.

L’orientació nord-oest la converteix en el destí perfecte pels mesos més calorosos de l’any.

El llarg d’artificial ha estat forçat en lliure amb una dificultat de 7a.

La via ha sofert una restauració del tot encertada, conservant tota la seva essència. Per repetir-la ens caldran 16 cintes, els Camalots #0.75 i #1, un joc de fissurers, bagues i algun cordino prim i la navalla per si hem de substituir els que hi ha als claus.

Article publicat al “Mai enrera” número 131